De sobte l'espurna d'una segona llengua dins la meva carrera literària ha aparegut. Bilingüe ho sóc fa dècades, i en la meva intimitat castellà no es parla.
Escriure en dues llengües és com tocar dos instruments, fins i tot un de percusió i un de corda, i les partitures també responen a masses lingüístiques prèvies diferents. Perquè un escriptor porta al cap tots els antecedents de la llengua, aquí la clau d'un bon escrit, no és tant crear-lo sinó saber trobar el lloc on desar-lo enmig de la excel-lència ja creada. Tothom escriu per referències, escriure és un acte referencial, i depenent de l'amplitud, qualitat i mestissatge d'aquests referents artístics un s'acaba repetint o bé troba una nova veu.
El primer de tot és trobar una veu. En castellà ho tinc molt clar perquè ja porto el meu temps. Aquí em falta trencar amb la correcció del bon català, ja que la nostra llengua sol sonar assenyada, en part previsible, poc canallesca, i s'hauran de trobar els mots per no dir canalla, ni fer una literatura plena de castellanismes.
El pensament, les idees, com en el segon paràgraf, no entenen d'idioma, ni es solen picar d'adjectius. La resta de la vida sí que demana la perpendicularitat de l'adjectiu per a què ens atravessi al llegir-la en el seu codi imprès. Després tot el migcampisme de verbs i substantius (l'adjectiu fa el gol) han de fer la seva feina, les passades horitzontals dels verbs i les verticals dels substantius, amb la única defensa de la puntuació. I a vegades fer, que un adjectiu baixi a defensar.
Estem començant a rodar i em falten molts quilòmetres de literatura catalana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario